Design a site like this with WordPress.com
Per començar

Tras la animación

Tras la animación pdf

Escribe Pope: Conócete a tí mismo: no pretendas / de Dios la esencia penetrar, amigo. / Estúdiate a tí mismo, pues el hombre / es el más propio estudio para el hombre. En su ensayo poético, critica estoicamente las crecientes pretensiones de la ciencia ante lo que describe como frágil condición humana: Como en un istmo colocado él tiene / índoles varias: ya se nos presenta / cual un ser mixto o cual compuesto raro / de calidades entre si contrarias. Durante el XVIII la investigación naturalista conocería una substancial expansión, que conformaría durante el siglo siguiente una nueva manera de abordar la cualidad del hombre mismo y los problemas de su entorno: Mide la tierra, y encadena el rayo. / Regla el flujo del mar, registra el polo. En frágil tabla y en seguro rumbo / aventúrate osado por los aires / a nuevos mundos y a conquistas nuevas. Con Darwin se arrojaban inevitables dudas sobre lo que había sido la esencia clásica del hombre. El asunto prosiguió en la línea de lo que Weber describiría como Entzauberung, o pérdida de la magia, racionalización del mundo.

Continua llegint “Tras la animación”

Mil dimonis / :: parlar i pensar

Mil dimonis pdf / Cómo pensar

:: Parlar i pensar

Fa un temps vaig quedar atrapat prou intensament per un antic article de John Austin, How to talk, on es reflexionava sobre dues maneres de tipificar (o fer tipus), per atribució del tipus (o classe) a un element quan definim, o per pertanyença d’aquest a un tipus (o classe) quan exemplifiquem, correlatives de dues maneres d’indexar (o donar índexs), per atribució de l’índex (o element) a un tipus quan denominem, o per pertanyença d’aquest a un índex (o element) quan determinem. A partir de la trama d’Austin vaig especular sobre si no seria també un bon esquema sobre com pensar o, més ben dit, sobre la interrelació entre parlar i pensar, atès que Austin desplegava les quatre operacions pragmàtiques al voltant d’una articulació intel·ligent entre tipus i casos i expressions i nocions. Ací els mots i els significats no ocupaven dimensions distintes o separades, ni la lògica dels tipus i els casos era independent de les operacions de denominar i determinar. Semblava, molt sorprenentment, que la lògica de tipus i casos estabilitzava la potent partició de formes i continguts, d’una forma que hom hauria dit que apareixia com a rellevant per al funcionament de la ment. [M’agradaria explorar al llarg de les pàgines que segueixen les ramificacions i les implicacions d’algunes d’aquestes qüestions amb algun detall.]

Mil dimonis / 1 le bruit de la mer

Mil dimonis pdf

1 Le bruit de la mer dont on est frappée

Leibniz va mostrar una passió particular per les particions infinites. Davant d’un problema, la partició infinitesimal semblava aportar un mode de solucionar-lo molt enginyós. Des de l’inici de l’Art Combinatòria va suposar que una sèrie infinita o inacabable d’1s unida per alguna mena de sentit era la base d’una operativa poderosa. Ho expressà de nou, molt més tard, als Nouveaux Essais amb una atractiva metàfora:

Et pour juger encore mieux des petites perceptions, que nous ne saurions distinguer dans la foule, j’ay coutume de me servir de l’exemple du mugissement ou du bruit de la mer dont on est frappé quand on est au rivage. Pour entendre ce bruit, comme l’on fait, il faut bien qu’on entende les parties, qui composent ce tout, c’est à dire le bruit de chaque vague, quoyque chacun de ces petits bruits ne se fasse connoître que dans l’assemblage confus de tous les autres ensemble, et qu’il ne se remarqueroit pas si cette vague, qui le fait, estoit seule.

L’assumpte era que en el nostre esperit hi havia un contínuum de petites percepcions que no eren accessibles a la consciència:

Continua llegint “Mil dimonis / 1 le bruit de la mer”

Mil dimonis / 2 articulació

2 Articulació

La quantitat, l’amuntegament, és una dimensió necessària, però no suficient. El llenguatge és el cas més patent d’emergència d’una estructura. Formalment, les llengües humanes estan constituïdes per tres ordres d’operacions: la doble articulació de sons i paraules, els dos pols de la selecció i la combinació i un mecanisme recursiu, un algoritme que és emprat tant per a la música com per a les matemàtiques, i probablement per a altres activitats humanes. Hi ha recerques interessants sobre recursivitat en els cants dels ocells, i des del punt de vista evolutiu, la recursivitat s’ha posat en relació amb tasques manuals com ara fer nusos, amb l’empatia cognitiva (l’anomenada “teoria de la ment”, o identificació amb l’altre) i amb la imaginació desplegada en el temps. D’altra banda, les dimensions ortogonals (vertical i horitzontal, respectivament, en la nostra imaginació) del sintagma (o eix de la combinació) i el paradigma (o eix de la selecció) connecten amb propietats lògiques bàsiques com ara els antics modes d’associació, per semblança o per contacte, així com amb la distinció fonamental entre tipus i casos (o type-token).

Continua llegint “Mil dimonis / 2 articulació”

Mil dimonis / 3 intermedi històric

3 Intermedi històric

La invenció de l’escriptura alfabètica, descendint a l’àmbit atòmic de l’última articulació (si comencem per dalt), desencadenà un seguit de conseqüències abans imprevisibles en l’àmbit de la difusió de l’escriptura, la transmissió d’idees i el pensament reflexiu. Els petits dimonis de la fonètica van jugar un paper crucial en l’eixida de la pura oralitat cap a l’expansió de la història escrita. Ací, com abans, es transitava de la iconicitat dels senyals relativament independents a l’articulació i la determinació dels elements últims (encara que, ben mirat, “element” ja implica “últim”). “Alfabet”, com “alfabetització”, han esdevinguts conceptes clau, o fetitxes, en la gran transformació cap al coneixement escrit; i fetitxe, ací, no és cap exageració, atesa la dimensió antropològica i ritual de l’assumpte.

Continua llegint “Mil dimonis / 3 intermedi històric”

Mil dimonis / 4 expressions i nocions

4 Expressions i nocions

Aquests mil dimonis dels sons i les paraules són els responsables d’una trama rica en conseqüències. En primer lloc, ens permeten tenir símbols, unitats de coindexacions mútiples, on diferents senyals convergeixen i des d’on divergeixen altres senyals en diferents direccions; al contrari dels índexs, que són senyals unitaris, relacions entre un ítem i un terme; el que en un sentit ordinari anomenem “gramàtica” és una bateria entrellaçada d’indexs, de marcadors o senyals unitaris, des dels pronoms personals fins als adverbis o els morfemes temporals. Els símbols, resultat de la coindexació, permeten reassignacions i reorganitzacions, i per tant canvis de formes i significats a diferents nivells. Com es diu, omne symbolum de symbolo, amb cada paraula i des de cada paraula podem saltar fins una altra. Com les cireres del cistell que s’enganxen les unes a les altres.

Continua llegint “Mil dimonis / 4 expressions i nocions”

Mil dimonis / 5 intermedi fenomenològic

5 Intermedi fenomenològic

Els defensors de la complexitat estarien d’acord en el fet que les llengües humanes emergeixen en l’evolució com a sistemes autoorganitzats. Estarien d’acord també en el fet que els sistemes autoorganitzats tenen accés a “intencions” o causes finals, en la terminologia clàssica. Fan això o allò “per alguna raó”. Però amb el llenguatge no només accedim a les intencions (o finalitats) sinó que en tenim una certa percepció, “sabem” que tenim intencions, com a resultat de la nostra activitat reflexiva o “de segon ordre”. La conseqüència més clara de l’autoorganització lingüística, que treballa en el background, seria la autopercepció, més o menys com a foreground. Per dir-ho amb una fórmula coneguda, però corregida: Sum, ergo cogito.

L’assumpte sembla ser que la percepció i la consciència s’estableixen en termes de nivells inclusius. “Per a què” és la pregunta pertinent en cada nivell. Accedim al context immediat i ens preguntem quin és el context següent. Som simplement “més intencionals” que els animals més pròxims perquè accedim al context de les intencions una i una altra vegada. La idea, expresada per Peirce, que el pensament no es compon de res més que dels seus embolcalls, com ocorre amb les capes de la ceba, és suggerent ací. L’esperit, o la consciència, buscant explicacions, procedeix a través de nivells d’inclusió. En tant que sistema intencional, ha de recórrer a construir el seu propi nivell d’explicació intencional: per exemple, la idea d’una ànima que perdura en el temps, que s’estén als éssers circumdants, o que forma part d’una entitat més gran. La tasca pròpia de la consciència és establir aquests nivells i determinar-ne l’accés. Els fenomenòlegs en parlen en termes de the nested self, o la consciència estructurada a partir de nivells, quelcom que abraçaria des de les petites percepcions “inconscients” (en el doble sentit: que no saben res les unes de les altres, i a les quals nosaltres tampoc no tenim accés), fins a les percepcions clàssiques que arriben a la consciència, fins a la consciència “de segon ordre” que ens permet tenir accés a l’examen de les nostres intencions.

Continua llegint “Mil dimonis / 5 intermedi fenomenològic”

Mil dimonis / 6 les arts del discurs

6 Les arts del discurs: poètica i retòrica

La figuració és un component primordial de la ment humana, que s’estén com sabem a través de múltiples dimensions al llarg dels segles, afortunadament. Si parlem d’interfícies, l’animació o la figuració juguen un paper destacat entre els modes de construir sentit. La literatura i l’art enriqueixen d’una manera insospitada l’entrellaçament d’expressions i nocions, o de formes i continguts, en contrast amb altres modes antics d’enginy com ara la creació material. Jakobson deia que en la figuració el missatge tenia el propi missatge com a referent, en un cercle virtuós molt especial. L’altra funció lingüística singular en l’evolució humana era la metalingüística, on es posava en relleu el fet que el codi tingués el codi mateix com a objecte, que el llenguatge parlés del llenguatge. Els dos cercles virtuosos característics de la simbolització humana operaven, respectivament, sobre els dos modes bàsics d’associació que són alhora els pols sobre els quals es munta la doble articulació lingüística: la dimensió del sintagma o el discurs, i ací el missatge es refereix al propi missatge, i la dimensió del paradigma o sistema lingüístic, i ara el codi passa a examinar-se a si mateix. Els novel·listes, els matemàtics i els informàtics adoren per un estil els bucles i les recursions.

Continua llegint “Mil dimonis / 6 les arts del discurs”

Otra extorsión a Humpty Dumpty

Download pdf

Había encontrado, en un fórum de internet, una versión en latín del famoso diálogo entre Alicia y Humpty Dumpty, que resultó que contenía un detalle algo confuso. Corrí a buscar el original para comprobar de dónde vendría la confusión, y entonces releí la famosa línea final de otra manera. Hace muchos años traduje al catalán ese fragmento (y luego todo el libro), de manera que por mi cabeza pasó por un momento la idea de reescribirme. Se trata quizás de uno de los fragmentos de Lewis Carroll más citados del mundo, que tiene un interés especial, desde luego, para lingüistas y filósofos:

“Cuando uso una palabra -dijo Humpty Dumpty con tono desdeñoso- significa lo que yo quiero que signifique… ni más ni menos.

La cuestión -dijo Alicia- es si puede hacer que las palabras signifiquen cosas diferentes.

La cuestión -zanjó Humpty Dumpty- es quién manda, nada más.”

Continua llegint “Otra extorsión a Humpty Dumpty”

Orbe tènue [Una ficció]

L’any 3017 la Vall Fosca es veu transformada per l’acció de la goma universal, un fabulós artifici informàtic que havia aconseguit canviar l’aspecte de la terra. Per aquells anys, la majoria de la població havia tornat a viure al camp, i a les ciutats restaven majoritàriament persones protèsiques, ajudades per tecnologia corporal, en un món principalment organitzat per computació no humana. L’aparició d’una estranya mort a l’església d’Espung mobilitza una particular xarxa d’amistats de la Vall i la curiositat els duu fins a Baricel Fonda i Nova Roma, per tal d’esbrinar alguna cosa més sobre l’incident. En paral·lel, esquadres parapolicials investiguen la relació entre el mort d’Espung i una cadena de morts i desaparicions, sense èxit, fins que una curiosa analogia infantil permet al grup de la Vall Fosca seguir una pista, si bé molt confusa. Per la trama discorren Governs Políticament Correctes, sessions nostàlgiques de cinema, un sinistre grup de pressió anomenat la Lliga del Punt Fix, arqueologia industrial, ciutats xineses que acumulen targetes de crèdit, cibermonedes de factura literària, platges paradisíaques en un satèl·lit de Jupiter o la calma de temples budistes. Una lamentable casualitat posa per uns instants en perill l’existència de la colla d’amics de la Vall, però persisteixen en la indagació i acaben descobrint, perplexos, una sorprenent trama literària articulada en la internet oculta. A través de noves indiscrecions i relliscades, l’acció es precipita cap a un final terrorífic i alhora ple de farsa.