Capgirant la pragmàtica

Quan Alícia es queixa dels excessius significats que se li atribueixen a una paraula, Humpty Dumpty explica que, quan fa fer tanta feina a un mot com en aquell cas, sempre li dona una paga addicional. I és el que passa: els mots fan feina per nosaltres, sovint excessiva, els traslladem a contextos diferents i els fem adoptar altres sentits, els allarguem amb prefixos i sufixos o els recuperem de l’oblit quan apareix un estat de coses nou i volem enlluernar amb un nom antic. Amb els objectes que ens envolten passen coses semblants: capgirem la seua semàntica, els refem amb un bricolatge intensiu, els conservem invocant la seua primera funció, o pateixen transformacions tan impactants que les antigues denominacions ja només són un record de l’origen. La idea que els actors humans compartim univers amb accions i processos no humans es coneix amb el nom d’agentivitat distribuïda (distributed agency): suposa que, efectivament, les accions dels actors humans es duen a terme mitjançant i a través de l’operativitat (l’acció) d’intermediacions de diferents menes, objectes materials, xarxes d’objectes i artificis, institucions, cooperació o acció compartida, activitat simbòlica i col·laboració extensiva d’actors no humans, una bateria de processos que eludeixen la idea d’un agent únic segons la visió tradicional de la filosofia occidental predominant.

De re mechanica

De re mechanica

Plantejo ací una modesta aplicació a la biosemiòtica: la disciplina que interpreta la vida natural en termes de signes i, correlativament, entén com a signes les operacions de la vida natural. Em refereixo, per tant, a una semiòtica adaptada a les recerques biològiques –una semiòtica el rerefons llunyà de la qual és, sens dubte, les ciències humanes i l’antiga retòrica, en el món de les lletres i la filosofia. Defujo, però, metodològicament, les versions culturalistes de la disciplina dels signes, que tant van triomfar i expandir-se durant els seixanta del segle passat, que tenien com a fonament, justificat, la creació literària i les noves produccions de mitjans de comunicació; però contemplo amb simpatia les extensions actuals de la semiòtica sobre el tema del desenvolupament del llenguatge i les categories, prou afins a les recerques naturalistes de la ciència contemporània.

D’una manera coherent amb aquesta imbricació entre la recerca natural i l’antiga tradició retòrica, proposo considerar com a fonament de la imbricació dues dimensions, que anomenaré (de manera una mica irònica) De re mechanicaI i De re mechanica II (ordre indiferent).

Continua llegint “De re mechanica”

Tempesta de signes

tempesta

L’origen del llenguatge és, probablement, el secret més ben guardat de l’evolució. El filòleg i filòsof napolità Giambattista Vico (1668-1744) indagà sobre el pas dels primers homes cap a la humanitat civil, suposant que la capacitat figurativa, l’habilitat per entendre’s per objectes i senyals, i l’emergència, finalment, de llengües articulades indicaven el curs de la història humana. La seqüència viquiana s’assembla a Continua llegint “Tempesta de signes”

Viatge a Occident

Diferents autors es van fixar en el viatge a Orient del mot dhyana o dyhama en sànscrit, primer a través del budisme xinès i després adoptat com a concepte fonamental pel budisme japonès, zen, des d’on va iniciar una sorprenent volta al món, expandint-se com una forma de veure i experimentar la vida, etc. M’he preguntat en diverses ocasions (a Passeres, p. 80, per exemple) si aquest mot màgic havia fet algun viatge directe a Occident, dic directe perquè ha viatjat fins a casa nostra donant la volta al món, a partir del Japó, però un viatge directe seria una petjada en el grec. Per casualitat (a través d’una indagació paral·lela no gaire complicada, d’altra banda), trobo Continua llegint “Viatge a Occident”

Create your website at WordPress.com
Per començar